Pierre Marcolini, l’artesà de la xocolata

És un xocolater que no para, amb botigues arreu del món i buscant sempre els misteris encara per descobrir de les llavors del cacau i poder-ne elaborar gustos i sabors nous.
Algú ha dit d’ell que és el Ferran Adrià dels xocolaters, però també és un defensor del comerç just i del tracte directe amb els agricultors que es dediquen a conrear el cacau.
És un nipomaníac i allà, al Japó hi té cinc botigues, tot i que va començar a Brusel·les on normalment viu quan no està viatjant a un dels cinc continents.
Són paraules seves: “La màgia de la xocolata és que forma part de l’ADN dels europeus, des de la infantesa fins que envellim. La xocolata està sotmesa, des que som nens, a una concepció molt judeocristiana de dir “no en pots menjar gaire”. Aquesta prohibició, aquesta limitació de quan érem petits, se sent a l’hora de vendre-la.”

Zygmunt Bauman, la certesa de la incertesa

Aquest extraordinari pensador no necessita cap presentació perquè ha sabut definir com ningú la societat actual.

Avui surt en una sucosa entrevista a La Contra de La Vanguardia.

Recomanem la seva lectura.

Jonas Mekas, solucions als problemes

El director de cinema independent nordamericà és aquests dies al CCCB  i avui es  podia llegir una sucosa entrevisa que lluís Amiguet  escriu a La Contra de La Vanguardia. Tot un missatge d’optimisme i de vitalitat. Cal llegir-la atentament i extreure’n l’aprenentatge positiu: “El problema crea la solució”. Als seus 89 anys declara no haver traspassat encara la línia d’ombra conradiana idóna tota una lliçó d’activitat. Per molts anys!!!

Joan Antoni Melé, director de Triodos Bank

A la Contra de la Vanguardia d’avui hi ha una interessant entrevista amb el director de Triodos Bank, Joan Antoni Melé.

Val la pena llegir-la.

Recordant Jordi Barre

Obituaris de La Vanguardia va publicar aquest sentit article amb motiu de la mort del cantant del Rosselló Jordi Barre:

El cantante rosellonés Jordi Barre falleció el pasado miércoles en su domicilio de Pontellà, a los noventa años, según informó la emisora de radio France Bleu Roussillon.

La noticia causó gran dolor en los ambientes culturales de Catalunya Nord, donde el malogrado artista era un referente musical y lingüístico reconocido y querido por varias generaciones. El alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, dispuso ayer por la mañana que la bandera del emblemático Castellet de la ciudad ondeara a media asta en su memoria.

Quienes quieran rendirle homenaje, podrán hacerlo hoy viernes en la capilla ardiente, mientras que el funeral del ilustre músico será el próximo sábado en la catedral de Perpinyà.

Jordi Barre fue el introductor de la Nova Cançó en Catalunya Nord (pese a lo cual no fue invitado a participar en las conmemoraciones del 50. º aniversario de este movimiento), y entre otras distinciones, se hallaba en posesión de la Creu de Sant Jordi.

Nacido en Argelers en 1920, Barre empezó tocando el violín, cantó en orquestas de baile y actuó como bailarín junto a su hermana, un poco a la manera de Fred Astaire y Ginger Rogers, según señaló el propio artista en una entrevista televisiva realizada por Josep Maria Espinàs en 1992. Hacia 1963, quien hasta entonces era conocido como Georges Barre cambió su nombre por Jordi y grabó su primer disco para el sello barcelonés Edigsa (Canta Perpinyà).Su trayectoria posterior comprende una veintena larga de registros e incontables actuaciones en los territorios de habla catalana, así como en el parisino Olympia, en Inglaterra o en Japón.

Temas como Parlem català,Tant com me quedarà,Torna a venir Vicens o Els hi fotrem (himno oficioso de la USAP de Perpinyà) figuran entre lo más popular de un intérprete de gran elegancia cuya labor artística abarcó también el teatro musical, la música tradicional, la canción infantil, la dirección coral o la creación sinfónica. Una obra de largo recorrido estilístico y temporal, en la que toma una particular importancia la labor de Jordi Barre como divulgador de la palabra de autores norcatalanes como Jordi-Pere Cerdà, Joan Cayrol o Joan Tocabens, entre otros.

Activo hasta el final, Jordi Barre contó también con el aprecio de las generaciones más jóvenes. En abril de 2010, coincidiendo con su noventa aniversario, se le rindió un homenaje musical en un abarrotado palacio de congresos de Perpinyà, al que se sumaron artistas de todas las edades, entre ellos el popular cantautor rock Cali, conocido y admirado en toda Francia. Otro de los participantes en el mencionado homenaje, Gerard Jacquet, valoraba ayer para La Vanguardia la figura del músico desaparecido, definiendo a Barre como “un símbolo y un modelo para todos los que hemos venido detrás: Jordi ha ejercido una influencia capital, y siempre lo ha hecho con una humildad y una generosidad absolutas”.

Stéphane Hessel, l’elegància de la indignació.

This gallery contains 2 photos.

El seu nom sóna darrerament perquè s’acaba de traduir al català i al castellà el seu llibre supervenut a França “Indigneu-vos”. Té 93 anys i un esperit jove. Va néixer a Berlin, però ara viu a París. És l’únic supervivent … Continua llegint →

Tomàs Alcoverro, expert coneixedor de l’Orient Mitjà

Tomàs Alcoverro és el reconegut periodista que viu des de fa temps a Beirut. El llegim sovint a La Vanguardia per adquirir coneixements d’aquest complicat entramat que esdevé l’Orient Mitjà i del qual ell s’ha convertit, al llarg dels anys, en un expert i atractiu analista. Els seus escrits ens enriqueixen la mirada cap a unes poblacions mediterrànies que han catapultat les notícies aquesta setmana i de les que Tomàs Alcoverro n’ha estat un directe testimoni, com en hem pogut llegir en el seu recent article a La Vanguardia.

Emergències lentes, però urgents!

És el coordinador de Metges Sense Fronteres a la vall de Swat al Pakistan. És la veu que clama per una emergència que ens ha agafat en plenes vacances d’estiu, en un país amb unes connotacions governamentals molt especials i potser sense massa consciència del que signifiquen les repercussions letals d’unes inundacions de dimensions inabastables.
És la veu que es lamenta que les inundacions no donen la imatge tan impactant com un terratrèmol o un sunami. “L’ajuda arriba, però hi ha moltes zones incomunicades. Les aigües ho han esborrat tot, i ni amb una flota de camions arribes als llocs”. Aquestes eren les seves paraules ahir al rotatiu La Vanguardia i també podem escoltar-lo al matí de d’avui a Catalunya Ràdio. La vall de Swat és un lloc agreste on la gent s’ha de desplaçar ara a peu. Sembla però que el teixit social i familiar funciona i l’exèrcit no para de treballar.
Les sequeres, les inundacions són fenomens de lenta repercussió que no fan l’impacte d’una catàstrofe dràstica i a la llarga poden ser molt més devastadores.

Cinema iranià

La darrera notícia que tinc a mà d’aquest director és la seva lliberació el passat mes de maig. El guanyador del Lleó d’Or a Venècia l’any 2000 per la pel·lícula  El Circulo ha hagut de pagar 150 000 € per poder aconseguir la llibertat perduda el mes de març.

Jafar Panahi és un dels directors iranians més prestigiososa nivell internacional. Les seves pel·lícules més emblemàtiques, la ja citada El Círculo i Offside, per la qual va obtenir el Gran Premi del Jurat a Berlin el 2006, reflecteixen la situació de la dona al seu país.

Després d’haver passat tres mesos a la presó i deu dies de vaga de fam com a protesta per les dures condicions, encara està pendent de judici d’un delicte que no se sap ben bé quin és. Ser un bon cineasta pot convertir-se en un ofici arriscat?

Vint anys de celebració a Sudàfrica

Dijous passat, onze de febrer va fer vint anys de l’alliberament del pres 466/64 de la presó de Drakenstein. Aquesta és una efemèride per no oblidar mai i tenir ben present. Van ser llargs els anys d’espera, però va ser forta la tenacitat d’un persona que tenia i té,  les coses clares. LLarga vida Senyor Mandela! Queden enrere les gairebé tres dècades d’empresonament i ressonen encara els bots per reclamar la llibertat dels centenars d’entussiastes aplegats a Trafalgar Square el setembre de 1975, cridant ben fort: Freedom for Mandela!. La ciutat del Thames el venera i el celebra sempre que pot, com la festa que li van muntar en el seu vuitantè aniversari a South Bank i el concert a Hyde Park,  o el concert a Wembley l’any 1988  reclamant encara la seva llibertat en el seu setantè aniversari. L’actitud de Nelson Mandela esdevé  una lliçó de política de conciliació en la història contemporània i el que representa aquesta efemèride es pot considerar un dels fets cabdals de finals del segle XX.